ACTIVITAT 2:
Sonata classica: (de l'italià suonare, 'sonar'), composició musical per a un o més instruments. D'una banda, el terme forma sonata es refereix a l'estructura musical dels primers moviments de les sonates i dels gèneres relacionats amb ella en els segles XVIII i XIX. Però també des d'intervinguts del segle XVIII, el terme sonata ha estat utilitzat generalment per a les obres de tres o quatre moviments per a un o dos instruments, com succeeix en les sonata per a piano (solista) o amb la sonata per a violí (per a violí amb un instrument de teclat). Se solen usar termes distints al de sonata en obres que presenten la mateixa disposició però que estan compostes per a altres combinacions instrumentals; per exemple, la sonata/per a orquestra es diu simfonia, la sonata per a un instrument solista es diu concert, i la sonata per a quartet de cordes es diu quartet de cordes .

Simfonia:(del grec, syn, 'junts'; phone, 'so'), en música, composició orquestal que sol constar de quatre seccions contrastantes cridades moviments i, en algunes ocasions, temps. La denominació es va aplicar per primera vegada en el segle XVI als interludios instrumentals de formes com la cantata, l'òpera i el oratorio. Un exemple notable és la 'Simfonia pastoral' del oratorio El Mesías (1742) de Georg Friedrich Händel. La simfonia en el seu sentit modern sorgeix al començament del segle XVIII.

Un concert és una audició pública o privada d'una o més obres musicals. Els primers concerts, precursors dels concerts actuals, els trobem a les acadèmies italianes, en l'activitat dels Collegia musica i de les capelles de música.
El concert tingué una vida regular a partir del segle XVIII a nombrosos països occidentals i experimentà un gran desenvolupament a l'època industrial quan es popularitzà i deixà d'ésser fonamentalment de tipus privat per esdevenir de caire públic.
A Catalunya, el concert públic s'inicià a Barcelona a la darreria del segle XVIII. Les principals associacions que celebraren concerts foren la Societat Filharmònica (1844-57), la Societat de Concerts Clàssics (1866), la Societat Barcelonina de Quartets (1872) i la Societat de Concerts (1880).

Un quartet de corda classic és un conjunt instrumental de quatre instruments de corda, normalment dos violins, una viola i un violoncel, o bé una peça musical escrita per a aquest conjunt.